cope6 equip-cope reunio-cope cope-stfatima_0 cope-voltants_0

Children Oriented Progressive Education Trust (COPE Trust), és una ONG índia de caràcter local que té el seu radi d’acció a les àrees rurals de la ciutat de Trichy, a la regió meridional de Tamil Nadu. COPE Trust se centra bàsicament en el sector de la població rural més desafavorida: orfes, fills de famílies monoparentals (dones bàsicament), famílies desestructurades i treballadors agrícoles sense terra (temporers), en una gran majoria de castes baixes.

Els objectius de l’organització cobreixen els següents punts:

  • Proporcionar les condicions necessàries per a una educació, un sostre i una alimentació dignes per al infants.
  • Promoure valors de respecte i tolerància entre els joves de diferents orígens i religions, creant una atmosfera d’unitat i harmonia.

Origen

COPE Trust comença les seves activitats com a ONG l’any 2001. Molt abans, però, Fr. Jesu Sathianathen, principal impulsor de l’ONG, ja comença a realitzar activitats encaminades a difondre la situació dels infants d’aquesta petita regió de l’Índia, així com a recaptar fons per ajudar-los a continuar estudiant. Fr. Jesu Sathianathen coneix de prop la problemàtica que es dóna en aquesta regió ja que hi va néixer i viure tota la seva infantesa. Després de voltar per gran part del país, s’afinca a la població d’Ammappettai, on COPE Trust hi té les seves oficines i la casa d’acollida Nesa Karangal.

Organització

  • Fr. Jesu Sathianathen: president i cap de projectes.
  • M. P. A. Rani: responsable d’educació i supervisora de les activitats socials de COPE Trust.
  • Kulanday Sami: tresorer i encarregat de manteniment a Nesa Karangal.

Àrea d’actuació i problemàtica

La regió de Manaparai Union es localitza a uns 40 Km. al sudoest de la ciutat de Trichy (Tiruchirappalli) a l’estat de Tamil Nadu. La ciutat més important de la zona és Manaparai, que es troba a la carretera que uneix les ciutats de Trichy i Dindigul.

La regió es caracteritza per un clima subtropical sec, amb 2 mesos de monsó l’any, octubre i novembre. La irregularitat del monsó i de l’arribada de les pluges ha marcat aquests darrers anys el future incert de moltes families que viuen a la zona. La conseqüència directa és l’alteració de les collites, un gran percentatge de les quals depenen de les plujes monsòniques.

Activitat humana. La major part d’activitat econòmica de la zona es concentra en la ramaderia i l’agricultura. Gran part de la població està formada per temporers de castes baixes que treballen a sou diari o setmanal. Molt sovint una part de la collita és rebuda com a sou. També existeix un percentatge important de petits propietaris. Hi ha altres ocupacions, com sabaters, fusters o mecànics, però es desenvolupen bàsicament a la ciutat. La construcció també fa servir molta d’aquesta mà d’obra barata, especialment quan la situació de sequera fa que molts temporers no tinguin feina. Es cultiva bàsicament arròs i la producció es concentra els mesos del monsó ja que molts dels terrenys cultivables en depenen exclusivament. També es conrea mill indi o ragi, blat de moro, canya de sucre i cacahuet. En algunes àrees els pous permeten duplicar les collites, però la sobreexplotació fa que molts només serveixin per regar, ja que les condicions de l’aigua no són bones pel consum de boca. Els productes excedentaris es vénen als mercats de Manapparai, el centre econòmic i social més important de la zona.

Problemàtica de l’àrea de treball. Degut a les peculiaritats climatològiques de la zona, gran part de l’any molts dels temporers no tenen feina i per tant manquen d’ingressos suficients per a alimentar la família. La principal conseqüència d’aquest fet és un estrès familiar important que desemboca en una desestabilització de la unitat familiar. L’alcoholisme, la drogaaddicció o senzillament l’abandonament deixen als fills i la dona en una situació molt crítica. Algunes dones treballen però guanyen sous de misèria que els impedeixen tirar endavant la família. Molts infants, també obligats a treballar, abandonen els estudis; d’altres deixen la família a causa essencialment dels maltractaments que reben dels pares. Els nens són explotats a petits tallers de la ciutat, a pedreres o com a pastors. A nivell oficial hi ha una problemàtica addicional que dificulta als nens i nenes prosseguir els seus estudis. El sistema educatiu indi té escoles rurals fins als 11 anys a gairebé tots els pobles de la zona de treball. Això garanteix que els nens i nenes aprenguin amb més o menys encert a llegir i escriure només en la seva llengua, el tamil. Després han de continuar els seus estudis lluny de casa, amb els problemes de mobilitat que això suposa. Aleshores no hi ha escoles suficients i els transports públics teòricament destinats a aquests escolars són molt deficitaris o inexistents segons els casos. Això fa que continuar l’escola sigui una odissea i molts nens i nenes deixen d’anar-hi cap als 11 anys.